Ja fa un temps, el metge em va prescriure fer més exercici per controlar alguns aspectes de la meva salut. Com que no puc fer segons quins esports, la millor alternativa que tenc és la de caminar (com els entranyables vellets), així que sempre que puc, surt al carrer una estona a estirar les cames. I és clar, no puc evitar d’agafar la càmera i aturar-me un munt de vegades a fotografiar el que veig. Al final, en lloc d’una bona caminada acab fent una simple passejada.
Però si vos escric això és per comentar-vos una cosa que m’ha sorprès molt, no sé si perquè és sorprenent de veres o senzillament perquè no m’ho esperava…
A les meves passejades, en lloc de fotografiar la gent d’enfora i quasi d’amagat, he decidit desinhibir-me i abordar-la directament per demanar-los si els puc retratar. Encara que de vegades pot anular la naturalitat de les fotos, això fa que siguis molt més proper. Les reaccions positives m’han sorprès molt.
Jo esperava reaccions negatives però en realitat aquestes han estat molt poques i sempre educades. En aquest cas, dónes les gràcies i gires cua cap a una altra banda.
En canvi les reaccions positives han estat la immensa majoria, aconseguint una empatia no esperada. Al final he fotografiat gent fent feines diverses, homes i dones gaudint d’un passeig o un descans al carrer, al·lotes prenent el sol a la platja, mares jugant amb els seus fills (avui en dia que fotografiar nins és considerat quasi terrorisme), al·lotes cantant i ballant al carrer, altres fotògrafs fent la seva feina amb models, joves fent pràctiques de socorrisme a la mar, el rodatge d’un spot publicitari, alguns retrats interessants…
Com vos deia, el que m’ha sorprès de tot això ha estat la bona disposició de la gent a ser fotografiada i el bon rotllo mostrat. Amb qualcunes persones especialment simpàtiques hi mantenc ara un contacte a través de la xarxa. Potser siguin futures amistats.
Supòs que un punt important per a aconseguir això ha estat mostrar-se sempre molt respectuós i educat. A més, sempre don la oportunitat d’enviar-lis les fotografies i per això em van la mar de bé les targetetes que vaig fer fa un temps. Es una manera gens intrusiva de mantenir el contacte sense forçar les persones a que et donin les seves dades quan ets un desconegut.
Però clar, també hi ha el bossot que si et veu a la platja amb una càmera et comença a cridar com si fossis un delinqüent, o la persona que passeja i en veure la càmera et posa mala cara (encara que ni t’hagis fixat en ella)… Tot em fa creure que és gent amargada, què voleu que vos digui.
Al final mires de passar desapercebut i només abordes aquella gent que t’interessa. Al final, també, he acabat passejant amb la càmera penjada al coll però les mans dins les butxaques per evitar certes suspicàcies… què hi farem!
En qualsevol cas, aquella incomoditat o fins i tot por que un té les primeres vegades que surt al carrer amb la càmera penjant han desaparegut per donar pas a una comoditat natural. Ara surt amb un interès especial per veure què trobaré i a qui coneixeré.
Les sorpreses sempre han estat bones i la gent encantadora.
NOTA: A poc a poc vaig penjant algunes de les fotografies a Flickr.
